La magia dels follets

Follets



En el més fosc de l’obscura falguera

una petita follet he descobert.

Flors i fils de seda la vestien,

mentre deixava que el dia passes

en espera de l’obscuritat.



Estirat damunt la molsa i al seu costat

hi havia un nen, en plomes abrigat,

de cara blanca i cabell molt fosc.

Mentre ella mirava el crepuscle,

En espera de l’obscuritat.



Junt a la dama em vaig seure, en silenci,

I sense saber o no si parlar-li d’alguna cosa,

Ja que res venia a la meva ment.

Mes la dama em va dir: ¡que amable ets

de esperar també l’obscuritat!



“Estàs perduda?” Vaig inquirir a la dama

“O es que es aquesta verda falguera la teva casa?”

“Creus que aquesta vindrà algú més?”

Ella va somriure i va començar a cantar

Al seu nen follet.



Aquest dormia, i ella em comentava

del Mar i Terra la profunda màgia,

I em va parlar d'encanteris potents i antics.

“Usa’ls bé i siguis gosat”, em va dir

“quan els pronunciïs al capvespre.”



“Puc usar-los jo?” La dama va somriure

mentre el nen del terra va abraçar.

“Clar”, em va dir, “perquè aquest es el teu premi

per quedar-te aquí fins que en el cel

la Lluna no a sortit”



Em vaig asseure la seu costat, pensatiu,

vigilant, quan vaig escoltar un soroll

de trot a traves de les falgueres

“M’aguaitareu, senyora dels meus somnis?”

La veu de l’altre follet xiuxiuejà.



Un noble follet d’herba vestit,

armat de espasa y daga

parà el seu cavall entre les falgueres

Oh! El meu cor tremolava de por

al veure aquells ulls negres.



Arribà la nit: les aus callaven,

la Lluna sortia darrere les muntanyes.

De cop, em vaig sentir abandonat.

“No pateixis, que tu mateix has bordat

el teixit de la amistat”.



Va dir la dama, aixecant la dreta.

Lluïa al seu front una hermosa diadema

En que la Lluna Mirava la seva llum.

“voldràs concedir-li algun premi útil?”

va preguntar al seu senyor.



“A aquest vigilant, amic valent?”

“Es enemic, i ho ha sigut sempre”

contestar el follet, y ella va dir: “no”

“Perquè entre les falgueres ens ha guardat”.

Em va somriure el cavaller.



“No sabia que algú ens vulgues bé”,

i la seva veu va sonar com un cascavell,

mentre es treia de un dit un anell.

“Aquest a la Terra et mantindrà unit”

va dir, “i a la màgia, també”.



La gema era blanca com la Lluna,

i el aire arrossegava una trista cançó.

La dama i el cavaller muntaren

i pel bosc a galop van desapareixe.

I jo sol em vaig quedar.



Que no existeixen els follets diu la gent.

Jo he escoltat les seves veus molt clarament,

i quan me sento entre les falgueres,

alguns encanteris jo mateix faig

que la dama em va ensenyar.



L’anell sempre el duc a la meva ma

i amb la seva pedra em sento protegit.

I sovint trobo als meus dos amics

en el bosc de falgueres amagats,

en secret.



De que existeix la Màgia n’estic ben segur.

I quan el Sol deixa pas a l’obscuritat

a la Terra en el meu esperit bategar jo sento.

I mai apartaré dels meus pensaments,

a la dama i al seu cavaller.

Traducció feta per Cetó