Poema: Cant a la Lluna Plena

Poema: Cant a la Lluna Plena


Mare eterna que en la nit
il·lumines
tota l'ombra
fes fugir d'aquí el neguit,
fes-lo miques,
torna'l sorra.

Volant sobre un cel serè
acaricies
les estrelles.
De llevant fins a ponent,
la menys fosca,
la més bella.

Protectora de l'amor,
blanca Dama,
gran guerrera
sense espases, amb el cor
cremes l'aire,
la mar geles.

Billaràs per sempre més
dalt de tot
on mor la vida?
Tornaràs al bosc espès
vora al foc
prop de les nimfes?

Arrossega'ns a embogir,
irradiant-nos
de follia,
llum d'argent i de platí
estimant-nos
nit i dia.

Veure un món tan lluny de mi,
com la Lluna
fa amb la Terra,
és alhora bell i trist,
món de fulles,
món de guerres.

Vine, guarda't de la pluja
mentre invoques
les marees.
Forts cants sonen: Reina Bruixa!
La mai morta!
Magna Dea!