Analisis critic de la REDE Wica

Article tret de la pagina www.wicca.lunacelta.com (Pagina actualment bloquejada??)

Ocho palabras la rede llenan:
“Sin dañar a nadie, haz lo que quieras”

Víctor: Por fin llegamos a lo que se conoce propiamente como la Rede. Desacredito tajantemente esta bonita y romántica idea con la siguiente reflexión: “Lo que es un bien para uno, será un mal para el otro”. Yo puedo estar convencido de que curar jamás puede ser malo, sin embargo, al curar a alguien puedo estar mermando su capacidad para aprender de la experiencia. Otro ejemplo. Puedo estar 100% convencido de que soy lo que esa chica guapa necesita para ser feliz, así que lejos de dañarla, decido hacerle el gran favor de retenerla conmigo mediante un hechizo de amor mandando por el caño su libertad de elegir. Más ejemplos? Seguro! El mismo Jesús enseñó en alguna ocasión que no se regale comida “Mejor dale una caña y enséñalo a pescar”, dijo… Cada bocanada de aire que respiramos se la “robamos” a alguien más… Al llevarnos un pan a la boca, se lo negamos a otra persona, probablemente al borde de la muerte por inanición.

Y por otra parte, al permitir un ataque sin defendernos, no solo nos dañamos a nosotros mismos, sino que encima enseñamos a nuestro atacante que está bien tratar de perjudicarnos, pues no haremos nada al respecto. Por tanto, como “Sumo Inquisidor Wiccano” (jejeje, quien me dio el título?), Gran Sacerdote de la magnífica Orden del Vampiro Chimuelo, actualmente con un único miembro (yo), declaro que la Rede es una romántica mentira… Una que algunos seguimos en el pasado y otros continúan siguiendo a ojos cerrados y pie juntillas como una verdadera recopilación de sabiduría Wiccana. Y peor aun, como la re-velación de todos los secretos que nuestra bella religión encierra.

Antes de finalizar, cito las palabras de WisdomStone (Perdón, pero tenía que llevarme conmigo a la hoguera a alguien más…):

La Rede Wicca: orígenes y consecuencias (Tomado de la comunidad Wicca Mexico, 2 de diciembre de 2003), Por Luis G. Abbadie

"Cierto es que Gardner o Adriana Porter crearon la Rede como la conocemos, influenciados por muchas fuentes desde Crowley con su ‘Haz lo que quieras será toda la Ley’ y su corolario ‘El amor es la ley, el amor sometido a la voluntad’ hasta san Agustín(!) con su ‘ama y haz lo que quieras’ (que Crowley sin duda readaptó, irónico como era). Pero mucho antes de ellos algunas tradiciones como la Streghería (de la que hablo por ser la que mejor conozco, pero reconozco que es sólo una) ya enfatizaban patrones éticos como el respetar la vida, no dar muerte a ninguna criatura por placer sino por necesidad, y no herir a otra persona salvo si ésta es una amenaza directa para nosotros o para otras personas. Considerando la Rede en un sentido crowleyano, de ‘haz lo que quieras’ como vivir según la Verdadera Voluntad de nuestro Yo Superior, esta tiene mucho más sentido, porque nuestra Voluntad Superior jamás dañará a otros: una pieza de un rompecabezas no rompe ni tuerce a las otras si encuentra su lugar correspondiente. Por lo tanto, solía pensar que la Rede, aun siendo invención moderna, podía -siendo bien interpretada- ser una síntesis de los valores de la Vieja Religión.”

Confieso que dolió escribir esto y darme cuenta de tantas atrocidades que ni siquiera había querido analizar por considerar sagradas… Supongo que en ese aspecto seguía apegado a la metodología de creer a ojos cerrados que en mi juventud seguía en lo religioso. He visto la luz!!! Y me dolieron mis ojitos cuando vi a la Rede como lo que hoy la considero.

Elise: Para no perder la costumbre, la traducción al español deja muchísimo que desear, de hecho la REDE no es "haz lo que quieras a nadie dañes" (con todas las variantes y formas de decirlo), no pondré aquí el análisis porque ya lo hice enla sección LA REDE. Victor no es el único que tuvo esta desepción al analizar la REDE, creo que todos los que nos hemos puesto a analizarla terminamos con un cierto sabor amargo en la boca, aunque en lo personal prefiero haber tenido ese sabor amargo que vivir en el engaño toda mi vida.

UuuUUUuooOOo!! M'encanten les dissertacions!! Primer de tot dir que jo he accedit perfectament a la pàgina, de fet es una web que solc consultar bastant perquè està plena de coses molt guapes, així que ja la deuen haver reactivat de nou. El tal Víctor que fa l'anàlisi de la REDE es un amic de la webmistress, i ella no el presenta sota cap autoritat en el tema. Es un noi que té una opinió personal sobre la REDE i que juntament amb la Elsie van desgranant i analitzant el poema més conegut de la Wicca.

S'exposa aquí l'ultim fragment de l'article, en el que es diu que no té sentit la frase ètica final de la REDE. Primer de tot faré una contrareflexió al que està aquí publicat, i després us proposaré una reflexió a través d'un altre poema, també molt conegut, però d'una altra religió. Som-hi doncs?

Començo amb les paraules d'en Victor:

Cita :

Víctor: Por fin llegamos a lo que se conoce propiamente como la Rede. Desacredito tajantemente esta bonita y romántica idea con la siguiente reflexión: “Lo que es un bien para uno, será un mal para el otro”. Yo puedo estar convencido de que curar jamás puede ser malo, sin embargo, al curar a alguien puedo estar mermando su capacidad para aprender de la experiencia. Otro ejemplo. Puedo estar 100% convencido de que soy lo que esa chica guapa necesita para ser feliz, así que lejos de dañarla, decido hacerle el gran favor de retenerla conmigo mediante un hechizo de amor mandando por el caño su libertad de elegir. Más ejemplos? Seguro! El mismo Jesús enseñó en alguna ocasión que no se regale comida “Mejor dale una caña y enséñalo a pescar”, dijo… Cada bocanada de aire que respiramos se la “robamos” a alguien más… Al llevarnos un pan a la boca, se lo negamos a otra persona, probablemente al borde de la muerte por inanición.

Es cert que tothom, quan creu fermament una cosa, es capaç de trobar les raons o els motius per demostrar-tela, tot i que aquests motius no siguin del tot vàlids. M'explico. Ell diu que “Lo que es un bien para uno, será un mal para el otro”, però aquest "mal" al que es refereix no el defineix de forma correcta. Jo podria donar altres exemples que s'inclouríem perfectament en aquesta afirmació, però que per el contrari tindrien un significat totalment diferent. Per exemple, dos treballadors i només una plaça per a la promoció. El treballador A rep l'ascens, el B no. Això s'inclou dins el que en Víctor ens vol dir amb aquesta frase tan malaguanyada. Però jo pregunto: Per què les coses han anat així? El Deu i la Deessa ens observen i procuren per tots nosaltres. Pot ser A acaba de tenir un fill i necessita més ingressos, i B, al ser una mica més sensible que A, s'hagués estressat massa amb l'augment de responsabilitats, cosa que hagués fet que amb el transcurs dels mesos la cosa anés malament amb la seva dona i s'acabés divorciant. Si hagués estat així, seguiria sent dolent per a B no haver aconseguit l'ascens? Arribats a aquest punt em confessaré. Pot ser us sorprengui, però per a mi no hi ha major mentida que el concepte de "casualitat".

Les coses no passen per que sí. Els buscadors de la Wicca que conec solen adonar-se d'això abans fins i tot de la seva iniciació. Pot ser el senyor A va fer un ritual de prosperitat per a fer que les energies conspiressin al seu favor en la presa de decisió del seu superior, però com deien els filòsofs, tota acció ha estat abans una idea. I aquesta idea, la de fer un ritual, la de lluitar amb totes les armes per aconseguir l'ascens... qui la ha posat allà? Va ser casualitat que el rival del senyor B fos, precisament, un buscador de la màgia natural? O pot ser que l'Univers (o Akasha, o Energía, o Deu i Deessa, o Destí, o qualsevol nom que et sigui còmode) sabés què podria passar si el senyor B assolia la promoció i, anys abans, va posar en el camí d'un home senzill, el senyor A, un llibre preciós que li parlava dels rituals de prosperitat segons la Wicca. Qui som nosaltres per a jutjar l'abast de les conseqüències de cada opció? Sabem prou per saber que una cosa causa mal o causa bé a un altre?

Llavors, en Víctor posa, en mig dels seus exemples, la veritat màxima. El dret a decidir (ou... crec que aquesta frase no es apropiada en aquests temps que corren, no? XDD), es a dir, el lliure arbitri. Tu, dins teu, hi guardes al menys un "esser" que es coneix en totes les cultures. La més coneguda per a nosaltres es la concepció cristiana: L'àngel de la guarda. Els new age l'anomenaren Jo Superior, però de nou pots anomenar-lo com a tu t'agradi més. Si t'hi fixes he posat "esser" entre cometes, perquè no em refereixo a un esser individual, si no a un conjunt de característiques, com podria ser un òrgan o una articulació, l'únic que no es físic. Aquest "esser" és el que conté el sisè sentit, la intuïció, la sensibilitat i molts cops també certa vidència i cert accés als registres akhasics. M'explico? És aquella part intuïtiva/sensitiva que hi ha en nosaltres, que vibra de forma més elevada i que ens "guia cap a amunt". No sé com anomenar-la realment, però em referiré a ella com a Jo superior. Aquest Jo superior es el que et fa comprar per impuls un amulet, el que et fa canviar de ruta un dia determinat, el que et fa pensar en una persona i tenir ganes de parlar amb ella, i quan et despenja el telèfon sens que plora i que es consola parlant amb tu. Algú a aquestes alçades pot posar en dubte l'existència d'aquest Jo superior?

Bé, doncs el nostre amic Víctor, primer de tot, es refereix al exemple de la sanació. Diu que "Yo puedo estar convencido de que curar jamás puede ser malo, sin embargo, al curar a alguien puedo estar mermando su capacidad para aprender de la experiencia. " Pel que puc deduir aquest bon home no té cap grau de reiki... XDDD. M'explico. Quan aprens reiki, t'expliquen l'historia d'en Mikao Ushui, el re-descobridor. La història és més llarga, però aquí vaig directa al punt que m'interessa, resumit i compactat.

Resulta que Ushui, havent rebut la il·luminació amb els símbols reiki (havent re-descobert com es feia servir l'energia per curar) se'n va anar a una barriada molt pobre i es va posar a curar amb energia als pobres que pidolaven pel carrer. Va estar amb ells dedicant-los temps i més temps, i molts d'ells es van curar. Així, va pensar, ja podrien anar a buscar feina i no feria falta que pidolessin més. Temps després va tornar a la barriada i va veure a la mateixa gent, que fingia aquells mals que ell els havia curat, i que seguien pidolant. Es va acostar a un i li va preguntar que per a què ho feien, allò, i sorprenentment el pidolaire li va dir que pidolar era més còmode que treballar en una fàbrica. Això va donar peu a Ushui i a la seva escola a cobrar per els seus serveis. Sí, ja sé que últimament la tendència es la de desacreditar aquesta historia, dient que se la va inventar la Takata per a poder cobrar, però jo vaig créixer amb aquesta premisa i no només la trobo lògica, si no que per experiència puc afirmar que es verídica. Oh, i quina és la premissa? Doncs la premissa es que la persona que s'ha de curar ha de donar alguna cosa a canvi. No per enriquir al sanador, si no per valorar la seva pròpia salut, per recordar que no ha d'emmalaltir, ja que si ho fa perdrà quelcom. Quan faig reiki sempre demano alguna cosa a canvi. No diners, mai diners, si no un objecte, el que sigui, que cregui la persona que vol curar-se que té el mateix valor que la seva curació. He estat molt contenta amb una bossa de llimones (m'encanten les llimones!!) o un ninotet fet de feltre. No em fa falta més. Però aixi "obligo" a la persona que vol reiki a pensar sobre la seva malaltia, a pensar què significa la salut per a ella, i a recordar, la pròxima vegada que vulgui jugar amb la seva salut, que a canvi de retrobar la salut alguna cosa li serà presa. Així que jo, mai, mai, mai, faré un ritual o un reiki a algú que no m'ho hagi demanat. Ho ha de voler-ho conscientment. A vegades la "humiliació" de demanar una sessió ja m'és prou paga. Quan reconeix que necessita el reiki i pren el suficient valor com per demanar-lo es que ja ha aprés el suficient de la seva malaltia. I em preguntareu: Dona, però cóm sé que he aprés prou de la meva malaltia per anar a que me la treguin? I jo us recordaré que fa unes poques línies hem parlat del Jo superior i com et guia a través de les teves intuicions. ^^

En Víctor posa un altre exemple: "Puedo estar 100% convencido de que soy lo que esa chica guapa necesita para ser feliz, así que lejos de dañarla, decido hacerle el gran favor de retenerla conmigo mediante un hechizo de amor mandando por el caño su libertad de elegir." Aquí és on us dic que diu la gran veritat. Precisament ell matiex es contesta. Diu: "mandando al caño su libertad de elegir." Val, doncs això ja sabem que es dolent. Segons el lliure arbitri, si la teva capacitat de decidir es veu suggestionada o coaccionada per algú altre, estàs sent atacat. Em torno a referir al Jo superior. En el cas que descriu el Víctor, el d'un enamorat que creu ser el home perfecte per a la noia, el que fa es impedir que la noia segueixi la seva evolució normal. Es possible que aquesta noia sí que sigui per a ell, però necessita polir els seus dubtes i reforçar el que sent abans de donar el pas. Sense la mediació del amarre ella s'entregaria a ell amb una seguretat fruit de la experiència, de l'aprenentatge, amb una seguretat irrevocable. Cosa, clar està, que no aconseguirà si ella es amarrada. Si ella s'acosta a ell amb la ment emboirada per un encanteri, sempre tindrà dubtes i pot ser el farà patí a ell. I ja no comptem si aquesta noia no ha de ser per a ell, la catàstrofe pot esdevenir sobre els futurs d'ambdós. Ara bé, siguem sincers, per molt que el noi faci el seu amarre, si la noia no té més que patir en aquesta experiència i no hi ha d'aprendre res, al pobre noi no li funcionarà l'encanteri i es quedarà a casa menjant-se els mocs, que és el més probable.

Llavors ens surt amb una famosa escena de la Biblia: "Jesús enseñó en alguna ocasión que no se regale comida “Mejor dale una caña y enséñalo a pescar”". Val, primer de tot reflexionem sobre una cosa. Si em ve una amiga a casa i em diu que li faci reiki, creieu que li diré que no, que diu Jesús que el que ha de fer es anar i fer les iniciacions ella? A veure, siguem sensats. Aquesta frase és aplicable en un gran nombre d'ocasions, però no es una veritat universal. Quan vull fer un tràmit legal tinc que fer la carrera de dret? No puc consultar al meu amic advocat? Quan vull sortir el diumenge amb el meu xicot a menjar en un restaurant, tinc que entrar jo mateixa a la cuina a fer-me l'entrecot? Au va! El millor de la nova era es que ens ensenya, precisament, sobre la col·laboració i la germanor. Enrere queda la competitivitat (o això hauria d'haver estat). Jo no tinc per què saber-ho tot, però sí es bo rodejar-te d'amics que sàpiguen fer de tot. Aixi que aquesta, tot i ser una molt bona màxima quan està ben aplicada, aquí no té cap ni peus. Això per no parlar del "Cada bocanada de aire que respiramos se la “robamos” a alguien más…" Com si no en tinguéssim prou per a tots! Quines ganes de buscar-li els tres peus al gat, de debò.

La segona part de la seva exposició ens porta a plantejar-nos la ètica i la famosa frase: on comença la meva llibertat acaba la teva. Aquí sí que mereix un xic més d'atenció. Podem tenir moltes interpretacions per a l'ètica personal, i per descomptat cada persona té els seus principis. Per exemple, si una persona violenta va per el carrer i dona una bufetada a una dona, tots tenim clar que és "dolent". Si resulta que aquesta dona es masoquista i ha gaudit molt de la bufetada... segueix sent tant "dolent"? Tota acció pot ser bona o dolenta depenent de quin prisma es faci servir per mirar-se-la, però tots hem de tenir clar un punt de referència per mesurar la ètica d'una acció. I el punt de referència per excel·lència es el lliure arbitri. Diu la mitologia cristiana que els àngels eren les criatures més belles i fabuloses del món, però tot i així érem els humans els éssers preferits per Deu. I a nosaltres ens va concedir el major do de tots: el lliure arbitri. I no és la única mitologia que es refereix a la capacitat d'elegir amb aquests termes. Així doncs... no serà aquesta llibertat de triar el que ens fa "persones"? No és aquest un bon barem per mesurar la ètica i la humanitat de les accions?

Sí, com diu en Víctor, ja ho van dir Crowley: "Haz tu Voluntad", y San Agustín: "Ama et quod vis fac" (Ama y haz lo que quieras), i molts altres. Així que en el cas que en Víctor ens descriu: "al permitir un ataque sin defendernos, no solo nos dañamos a nosotros mismos, sino que encima enseñamos a nuestro atacante que está bien tratar de perjudicarnos, pues no haremos nada al respecto.", a mi em recorda més a la famosa frase cristiana de posar l'altra galta que a un exemple raonat que exemplifiqui l'actuació d'un buscador que segueixi fidelment la REDE. A veure, plantege'm-ho. Un atacant va contra nosaltres. Nosaltres no volem ser danyats (va contra el nostre lliure arbitri), bloquejarem l'atac impedint que ens faci mal i fen-li el menor mal possible (aquesta seria la situació ideal, però jo crec que sortiria corrents!! XDD). No ens danyem a nosaltres mateixos ni al atacant, li ensenyem que estem disposats a defendre allò que ens pertany (des de les nostres possessions a la nostra integritat física) i a més no ens deixarem portar per la ira o la por per que tenim present la REDE, i ens sentirem satisfets i en pau amb la nostra actuació. Contradiu aquesta forma d'actuar a la REDE? Veieu? Les coses son d'una manera o una altra depenent del prisma amb el que es VULGUIN veure. XDD

Finalment la Elise diu que la famosa norma coneguda pels buscadors com a REDE no està ben traduïda si hi llegim: "haz lo que quieras, a nadie dañes". En un altre punt del seu blog diu:

Cita :

El porblema básico de esta traducción es que la frase no está en inglés moderno, la cual sería: "Actions that do no harm may be done as you will". Entonces una vez puesta en un inglés que cualquier persona con conocimientos básicos de este idioma podría entender es evidente que en realidad la rede dice: "Las acciones que no causan daño, se pueden hacer conforme a tu voluntad".

Hey!! Això es una altra cosa, no? No es una obligació, si no una elecció. Pots elegir fer o no fer totes i cadascuna de les accions que no facin mal, es a dir, que no atemptin al lliure arbitri de l'altri. Ara bé, a diferència de l'obligació de "no fer mal" de la REDE mal traduïda, quan la interpretem així no ens diu res de el que hem de fer amb les accions que van contra la ètica. Us n'adoneu? La REDE no prohibeix res, si no el que fa es dir-nos que totes aquelles accions que no facin mal a ningú les podem fer sempre que vulguem. Es a dir, podem actuar com ens doni la gana. Ara bé, si volem fer una acció que atempta a l'ètica, què ens diu sobre això, la REDE? Res. Absolutament res. Però, nois i noies, som buscadors de la Wicca. A diferencia de moltes altres religions, aquesta no ens ha vingut imposada, la hem elegida nosaltres, com diu la frase ritual "amb amor i plena confiança". Som wiccans i estimem la terra, i tots els éssers vius, doncs son criatures del Deu i la Deessa. No malmetrem res més del que sigui just i necessari, llavors... per què hem d'actuar de forma diferent amb els humans? Per que hem de posar en entredit una fe, que hem elegit amb el cor i l'ànima, cometent accions que no son dignes?

Com a conclusió resumiré la meva opinió al respecte. Primer, com s'ha pogut veure amb el meu discurs, no estic t'acord amb el que diu en Víctor ni amb la seva manera d'argumentar-ho. No per això defenc la REDE, que com diu la Elise:

Cita :

Algo importante que es básico remarcar es que la palabra REDE no significa mandamiento, singnifica CONSEJO.

La REDE no pretén limitar, al contrari, es un consell que diu que de tot allò que puguis fer sense ferir el lliure arbitri de l'altri, fes el que més vulguis i el que prefereixis. Sigues lliure d'elegir. Es un consell preciós, no?

I com he dit abans, la segona part de la meva exposició m'agradaria plantejar-vos un joc o una cosa en la que pensar. Us he promès un poema d'un altra religió, i aquí us el posaré. El trobareu curiosament familiar. A tots aquells que en sapigueu, de chacres i sanació espiritual us sorprendrà una mica, i tant vosaltres com tots els demès, si voleu jugar fe-ho amb amplitud de mires:


Padre nuestro, (L'energía que baixa del "cel" en forma de raig de llum)
que estás en el cielo (El setè Chacra, el de la coroneta, es el que està més amunt del cos)
santificado (en la litúrgia cristiana, al igual que en la busca wiccana, s'ungeix el front del beneït amb olis. Sisè chakra, el del front)
sea tu Nombre (Tu nombre o tu "ser". No li deien "el Verbo"? cinquè chakra, el de la gola, relacionat amb la parla.)
venga a nosotros tu reino; (El regne de Deu es "l'amor". Quart chakra, el cardíac, responsable de l'amor)
hágase tu voluntad (Tercer chakra, el del plexe solar, el Chakra de la voluntat)
en la tierra como en el cielo.
Danos hoy nuestro pan de cada día (Segon chakra, el del ventre, relacionat amb l'alimentació i la nutrició)
perdona nuestras ofensas,
como también nosotros perdonamos
a los que nos ofenden;
no nos dejes caer en la tentación, (Primer Chakra, el de les gònades. Ja sabem que per a l'església el sexe es el pitjor pecat (SIC))
y líbranos del mal. (Presa de terra, connexió amb la terra per alliberar l'excés d'energia o l'energia que no ens es pròpia)

Amén

XDDDDD I després de veure això i recordar com ens diu en Víctor que en Gerald Gardner va estar molt influenciat per la Golden Dawn i altres sectes maçòniques... a ningú se li ha acudit que dintre del preciós poema de la REDE pot haver-hi algun altre significat o coneixement que la mera interpretació i aplicació literal? Aquest és el repte que us lleço. Algún valent?

Bé, i ja amb els dits encarcarats de tant picar al teclat, us deixo que traieu les vostres pròpies conclusions. Per això, diuen, existim els fullets, per donar què pensar sense importar-nos massa què penseu de nosaltres.

Una abraçada i benediccions.

completament d'acord amb el que dius... gairebé.
Una puntualització, per la New age, el ser superior no és l'angel de la guarda, es això el ser superior, l'espurna del principi creador, entés com a únic, inexplicable i que la nostra ment limitada no acaba de entendre.
Per a mí el principi únic es el que uneix el Deu i la Deesa, la dualitat que portem al món físic.
El ser superior seria l'enllaç amb aquest principi, es el que ens posa el cuquet de buscar alguna cosa més.

Bé l'altra és una opinió que segur que no agradarà, pero la poso igual.
Tots hem fet comentaris de text de poesies.
Recordo les meves classes de literatura i sempre ens feien dir que creiem que volia dir l'autor.
Una vegada, en un exercici, haviem de fer un poema i els companys l'analitzaven.
En aquell temps jo escrivia molta poesia.
El comentari de text que van fer del meu em va deixar sorpresa.
No en van encertar ni una.
Es molt arriscat dir que un autor volia dir això o allò, perque a vegades simplement es escriure alguna cosa i quan has acabat veus que queda bé i tot.
Si hi afegim la barrera de la traducció (que en poesia ha de ser un segon art), podem muntar un embolic de considerables dimensions.
Per a mi aquest poema es com qualsevol altre, el podem interpretar com vulguem, més important potser és el cos que ens deixa, com ens entra per les orelles i si vibrem amb ell o no, però en el tema de les vibracions no hi entra el vocabulari, sino el so, i es evident que el català i l'anglés no tenen la mateixa sonoritat.

Que la Deesa guii les nostres disertacions, que no arribin a discusions

Jo no he dit en cap moment que això es el que volia dir qui va escriure el Pare nostre! XDDDD Al contrari, es un "joc" al que s'ha d'entrar amb "amplitud de mires". O mira-ho d'una altra forma, si a tu et van intentar deduir el que volies dir amb el teu poema, segurament tu devies haver fet el mateix amb el poema d'algun altre alumne. No t'ho vas passar bé, per fet de que segurament tampoc devies haver encertat gaire cosa? A mi m'encantava!! XDDD I a més, el fet de que qui escrigués el Pare Nostre i la REDE no fossin alumnes d'institut, si no gent iniciada en misteris hermètics ens pot donar la impressió (falsa... o no) que hi han tresors ocults en unes paraules boniques.

Recorda què és el que més ens agrada als follets: jugar i posar-ho tot cap per avall!!

Ah, trobo correcte el que dius de l'Ésser Superior, però jo no he parlat de l'Ésser Superior, si no del Jo Superior, al que he dit que era un "ésser", suposo que per això t'has confós, ho sento. T_T

I per últim, moltíssimes gràcies per la teva paciència al llegir el post, m'agrada molt divagar i entenc que a vegades escric carros que poden espantar. Moltes gràcies pel teu comentari!!

Una abraçada i molts colors!!!

Ui, quin embolic, perdona, per a mi el jo superior i el ser superior són sinònim, sempre assumint que tenim una part de
Deu, principi únic, buda..., per a mi són tot la mateixa expressió d'una realitat intangible.
D'altra banda, tot i no ser catòlica, el parenostre es una oracio, o mantram que mou molta energia, en canvi no l' he trobada en la rede, suposo per una concepció més oriental de l'energia, entenc l'energia com a perfecta, i aquesta perfecció no en permet un us negatiu, quan canviem coses del nostre món personal, inevitablement canviem coses de l'entorn, si regeix la perfecció de la natura, encara que al principi sembli que no, amb poc temps tot torna a un ordre natural.
Veig la rede com un sistema de seguretat, reforçat per la llei del tres.
El tinc inferioritat de tal manera que es una realitat.
Mira si devia ser potent el parenostre, que recentment es veu que n'han canviat algunes paraules( qui m'ho va dir no recordava quines)

Vale!! Ja has trobat el punt en discòrdia. ^^ Ara la qüestió es posar-hi entesa.

Per a mi "Ésser Superior" es una força o una subjectivitat a la que es refereixen aquells que no processen una religió determinada per referir-se a les forces creadores de l'univers. Es a dir, quan li preguntes a algú:

-Creus en Deu?

I et respón:

-No sóc cristià, però crec que ha d'haver-hi algú, allà dalt. Un Ésser Superior que vetlla per nosaltres...

Pot ser la meva percepció és incorrecta, però és la meva manera d'anomenar aquell conjunt de forces, que un politeista anomenaria panteó Diví i que nosaltres podem anomenar els diferents aspectes del Deu i la Deessa, dragons, elementals, reis, guardians i un llarg etcètera, i que representa totes aquelles consciències més elevades que la humana que contribueixen a marcar els camins per els homes.

I per contra el Jo Superior és una part en nosaltres que és quasi divina, que està en la zona de vibració més alta. Quan vaig conèixer a la meva Jo Superior (treballo amb ella com una guia més) va ser en la primera iniciació al Reiki. El meu mestre em va dir que el Jo Superior ets tu mateix un cop has acabat tot el teu procés evolutiu. Aquesta és la percepció que en tinc jo del Jo Superior. Sí, és un ésser semi-diví, més elevat que jo, i per dir-ho d'alguna manera, "perfecte", però per a mi és accessible, no es tan divinitzat com tu el manifestes. No hi tinc res en contra, en absolut, només que el que jo pretenia dir quan el vaig comparar amb l'àngel de la guarda es aquest aspecte del Jo Superior, un guia molt elevat, que té cura del teu camí, perquè el teu camí serà el que et porti al grau d'evolució necessari per a ser "ell". Per tant la meva concepció d'àngel de la guarda i la de Jo Superior van més o menys parelles.

I pel que fa al Pare Nostre, efectivament es més "mantra" que compendi de normes com la REDE. No son equiparables les dos, per descomptat. Quan jo era cristiana (quan era nena) el Pare Nostre significava molt per a mi i l'usava sovint, però des de que vaig començar a sentir que em faltava quelcom en la meva fe (la part femenina), em va començar a semblar incomplert. I com a tal, quan l'utilitzava, sentia que em funcionava a mig gas. Més endavant vaig conèixer el motiu (que jo no era cristiana ), i encara l'utilitzo com a oració per un aspecte del Deu, per descomptat, però comprenc la força que té per a una persona amb un Deu únic i cristià.

La meva oració diària i de quan em ve de gust o crec que necessito reafirmar la meva connexió amb els Deus al llarg del dia es molt més curta i feta per a mi amb els elements que a mi em serveixen. Faig servir oracions afirmatives. És molt cutrilla, però us la poso per animar-vos a posar les vostres oracions personals, els vostres mantres o el que soleu orar per reafirmar la connexió amb els de dalt. ^^

Todo está bien,
la Diosa me protege,
el Dios me protege,
el Mundo me protege.

I ja està. XDDD Més senzilla impossible. Sempre a mà com una farmaciola. Fàcil d'aprendre i per a mi molt útil. És en castellà per que trobo el castellà molt més líric i més musical que el català, com devia ser-ho el llatí per a la església o el quenya per als elfs (Sí, aquí m'he marcat una bona frikada). Usualment les meves oracions, invocacions i rituals solen ser en castellà o ambdues llengües entrellaçades.

Espero haver-me sapigut explicar.

Llumetes de colors!!

Simplement és una qüestió de percepció, però (soc la reina dels peros) et faré un plantejament:
Déu, Univers, principi únic, Déu/Deesa... per a mi són cares o noms d'un mateix origen, la perfecció.
Guies, Mestres, ajudants... són sers elevats que en ajudar-nos a nosaltres accedeixen al coneixement de la Dualitat, cosa que en l'U o Tao no existeix (com el seu nom indica) enriquint les experiències del Principi únic.
Aquests sers, superiors en coneixement d'energies, però purs i subjectes a les rígides lleis de l'univers ens ajuden en el nostre camí de retorn cap al principi únic, on se suposa que hi arribem rics en experiències i així el tornem més savi. Aquest principi necessita noves experiències, nous estímuls per a poder crear...
Bé això es una teoria, que abans em creia a mitges. Ara he arribat en el punt de començar a creure-m'ho gairebé tot, sobretot després de obtenir resultats sorprenents amb les energies i les meditacions.
Com encaixo això amb la Wicca, doncs bé aquest es el tema que durant temps m'ha mantingut apartada, no volia fer res sense assegurar-me de no fer mal.
La wicca es el gran respecte a la natura i un camí de connexió amb el més enllà,respectem i donem gràcies a la natura, als minerals, a la vida, i a la no vida, a tot el que ens envolta i a tot el que vindrà, al present, al passat...
Són coneixements antics que han perdurat i que realment ningú en sap l'origen, potser (i això és el que m'agrada creure) aquests guies un cop es van "densificar" i ens van donar aquests coneixements.
En una cultura antiga calien moltes cerimonies, en la cultura actual, sense tant ritual poden aconseguir-se els mateixos resultats, i a vegades molt més ràpid, perquè, potser perquè la nostra consciència i la nostra ment ara saben el què és la física quàntica, sap que la terra no és el centre de l'Univers...
Vaja, que estem preparats per entendre coses que abans es considerarien sobrenaturals.
Per a mi és un moment de comunió amb Gaia i la natura, el fet de tenir Déu/Deesa, unifica la dualitat que tenim i ens fa a tots més iguals.

Referent al Reiki, aquí sí que sóc molt categòrica en la meva opinió,:és una gran tècnica de sanació, però molt incompleta. No arriba a totes les dimensions, té un límit, (potser perque falten molts símbols)
És com una introducció al món energètic, el primer contacte amb un llenguatge que no coneixem i que pocs poden veure. (Sentir-lo ho pot fer tothom).

Ospa, quina parrafada que m'ha sortit, suposo que això de poder parlar amb algú de coses que tenia al pap és com un revulsiu i un descans.

Ahh, a la pregunta : Creus en Déu, jo sempre contesto Defineix Déu

Tal com ho plantejes no hi tinc res en contra! XDDD Tot i que sobre això jo també tinc una creença diferent.

El que no entenc és per què això que dius ha de suposar un però en el que dic jo, no veig cóm entren en discòrdia els nostres plantejaments. ó.ò

Efectivament per a la Wicca hi han els dos símbols de la polaritat que ho creen tot. Tota la realitat es creada per diferents proporcions d'una o altra essència. Tots dos tenen una relació molt curiosa, doncs son a l'hora amants, mare i fill, pares, i vídua i difunt. Hi han corrents de la Wicca que es refereixen a aquest Únic ésser, que no es més que la unió d'ambdues essències. Si la creació sencera està formada per una proporció variable de Yin i de Yang... cóm poden existir un 100% yin (la Deessa) i un 100% yang (el Deu)? Llavors tenen la necessitat de creure que tots dos son part d'alguna cosa més, d'un ésser encara més superior que es va desdoblar en dos. No sé si això és la influència de masses anys de monoteisme, però jo venero els dos extrems, i per a mi son complerts, no parts d'una altra cosa. Per descomptat m'estimo al Pare i la Mare, però també venero el cercle que els uneix. Com el Yin i Yang està encabit dins un cercle, aixi es mostren els Deus, units per un etern cicle de la vida, i aquesta relació, aquest cercle etern, la roda de les estacions, el cicle de la vida, que neix d'ells dos, també el venero. Però l'origen per a mi es diteista. I dels dos Deus sorgeix el cicle, el cercle... i la vida.

Cadascú té el seu plantejament i el que sent es transforma en realitat per a ell mateix, però el monoteísme i el patriarcalisme van ser les dues coses que em van fer buscar quelcom més, al donar-me compte que era incapaç de tenir fe en una cosa que no sentia. Al descobrir la Wicca vaig tendir a una corrent molt diànica, però aviat també em vaig sentir incòmoda. És la dualitat el que és real per a mi, tot i que tendeixo encara a vegades a feminismes diànics.

El plantejament sobre la estratègia per a guanyar experiència del Déu que tu proposes em sembla correcta, de fet una vegada vaig parlar amb una bruixeta que tenia una teoria brutal sobre l'Univers i me la va plantejar d'una manera que era impossible creure que podia ser d'una altra forma (si vols algún dia te la explico. No tant bé com ella me la va explicar a mi, però ho intentaré). Però llavors, quan la raó i la lògica descansen, i la meditació i la part dreta del cervell prenen el control, vaig sentir que no, que per molt que la lògica fos apabullant, la fe no era lògica i no em sentia còmoda creient en allò. Les wiques més ortodoxes, com la gadneriana, plantegen un munt d'explicacions metafísiques indemostrables, o que només son demostrables per a una individualitat molt concreta, i llavors les imposen. Per a mi la forma de viure la Wicca no és això. Puc discutir temes metafísics, però molts cops per diversió i ganes de tenir un bon repte mental, però no solen ser rellevants en la meva fe o la meva creença. Per a mi la Wicca es un sistema de vida, una religió, un misteri, unes pautes folgades per al dia a dia i una explicació (que a mi m'és vàlida) dels perquès que se'm plantegen.

El que dius del reiki, bé, jo només estic al segon nivell, i per a mi es una eina molt poderosa per al treball interior, la sanació i la neteja energètica. Tinc que reconèixer que mai el treballo pur. Quan tinc que fer una sessió en llitera la faig després d'un massatge, abans d'una visualització, juntament amb cristaloteràpia o cromoteràpia, energia universal, i també faig servir el mètode del toc de la Dolors Krieger. Quan el tinc que fer a distància sempre el combino amb visualitzacions i la tècnica de la apedaçadora de la Diane Stein. La Bárbara A. Brenan també té unes tècniques que solc usar amb freqüència. Com he dit abans, això és el que a mi em funciona.

I per acabar per avui, quan a mi em pregunten si crec en Deu (usualment senyores que porten una revista titulada "Atalaya" XDD) jo els dic que sí, per suposat, sense dubtar ni un moment. I després afegeixo: i amb la Deessa. XDDDD

Una pregunta, Salze... Cóm vas arribar a sentir la necessitat de plantejar-te els perquès que t'han portat a aquesta reflexió? Et creen neguit els dubtes universals (qui sóc, d'on vinc i on vaig)?