El secret de les ombres del bosc

Recordo quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recordo la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recordo el rètol que il•lumina: Calle dei Todeschi. Recordo la porta oberta de casa, metàl•lica, i els dos timbres amb cara de lleó. Recordo haver entrar a casa, intentant no fer soroll. Recordo que vaig ensopegar i em vaig fer mal a la cama, però, en sentir soroll darrere meu em vaig aixecar disposada a córrer fins on fos i arribar el més lluny possible. I recordo que, just en aquell moment, vaig notar un fort dolor al clatell i una veu que em deia:
- Ja te’m caçat.

Mentres recuperava la consciència intentava esbrinar on m’havien portat. Estava en un llit, l’aire que respirava era estrany: no era ni aquella pudor d’humitat ni de tancat ni tan sols hi havia corrent, i això em va posar alerta. No sentia res així que vaig obrir prudentment els ulls. L’habitació on era semblava d’hospital, però molt més moderna. Vaig intentar aixecar-me, però, una mica contrariada, em vaig adonar que estava immobilitzada. Em devien haver subministrat algun tipus de medicament però l’efecte estava passant. Això em deia tres coses: la primera, que m’havien tornat a capturar; la segona, que no em volien morta, per això m’havien mantingut inconscient; i per últim, que si estava recuperant la consciència era perquè ells em volien interrogar i no era precisament una bona notícia. Més m’hagués valgut continuar dormint!

Per entendre la situació en què em trobava, millor que us expliqui com va començar tot. Érem a l’any 2025, els governs s’havien substituït per una mena de “parlaments” només regits per deu persones, que a més governaven de per vida ja que ningú els hi disputava el poder. Aquesta gent, els més rics de cada país, havien decidit que la millor manera de tenir el poble contant era donar-los-ho tot i prendre’ls tots els drets. No hi havia revoltes contra el govern, perquè si no els faltava mai res. No hi havia mai cap robatori, perquè si tothom tenia el mateix. Qualsevol crim era aturat ràpidament i el responsable “reeducat”. De fet la base d’aquesta societat era l’educació, els governants havien invertit molt diners per aconseguir una educació que donés aquests resultats. Quan un nen entrava a l’escola era educat, seleccionat i format per un ofici concret. L’ensenyament era estricte, tota malifeta era castigada de manera injusta, i fins i tot exagerada, i aquesta por al càstig era el que feia la societat tant obedient.
La Terra havia canviat molt. Els homes no havien aturat a temps l’efecte hivernacle i els boscos, les selves i molta vegetació quasi havia desaparegut; el pol nord ja no existia i el pol sud era un pou de refineries des que hi havia trobat minerals tan preciosos com estranys: or, coltan... Multitud d’espècies extingides, pràcticament tot era terra morta, inútil fins i tot perquè hi creixes cap bri d’herba. Alguns governs havien apostat per tornar la riquesa a la terra, però, tots van desistir aviat. Tot els aliments eren fets, alimentats i morts, si calia, en laboratoris, igual que l’oxigen que respiraven les ciutats. Però tot i aquest trist panorama encara quedaven alguns boscos, a Europa la zona boscosa més gran que quedava era a la frontera sud d’Alemanya amb Àustria, des de Suïssa fins a Xèquia. Aquesta zona de fet era un país, Geveudan, a qui havien atorgat misteriosament la independència, però, a la població “educada” tant li feia que aparegués un país o un altre.

Jo vivia amb la meva família en una illa perduda de Grècia i aquesta circumstància m’havia estalviat l’”educació” del govern. Els meus pares m’havien educat de forma que enfortís la ment i la consciència, que estigués sempre alerta, que captés tots els detalls de l’entorn i els utilitzen a favor meu. L’única cosa que no em van poder ensenyar-me era ser freda i indiferent respecte als altres éssers vius. Adorava els animals, podia passar-me hores corrent pel petit bosc de l’illa perseguint algun animal o estirar-me al costat d’un roure i escoltar el cant dels ocells. Això desesperava als meus pares, però feien la vista grossa. Tot va canviar quan vaig fer divuit anys. Els meus pares estaven molt nerviosos i quan van aparèixer aquells homes, es van tancar a casa i em van deixar sola amb ells. La mare m’havia parlat dels homes del govern però en aquell moment no hi vaig caure. Em van explicar que jo estava destinada a ser una agent del govern i per això la meva educació havia sigut diferent. La meva funció seria vigilar les instal•lacions secretes més gran d’Europa pel perímetre extern i per aquest motiu m’havien donat aquella illa amb el bosc per educar-me. Un cop acabada l’explicació vam marxar, sense acomiadar-se de ningú, sense poder agafar res. L’únic que vaig conservar era un collaret que m’havia regalat la mare, deia que l’ullal del collaret era de lloba i que em donaria força i em protegiria Vaig decidir que mentres estigués amb aquella gent ni l’ensenyaria ni me’l trauria.
Al cap d’un dia vam arribar a les instal•lacions; de fet jo no ho sabia, des de l’avió només es veia un bosc immens, tot verd, frondós i amb uns arbres gegants. Vam aterrar en una clariana i llavors vaig veure els edificis. No eren gaire alts però n’hi havia bastant separats uns dels altres. Eren d’un color gris fosc com si fossin les ombres dels arbres, com si fossin les ombres del bosc. L’últim que em van dir aquells homes que m’havien portat va ser:
- Benvinguda a la que serà casa teva la resta de la teva vida.

Acabaven de sentenciar el meu destí. O això creien.